Cràter és -pel que fa als sentiments- a la vegada una ferida i el bàlsam que ens alleuja una mica de la pèrdua del Joan. és un dels darrers projectes en que va treballar amb gran ilŀlusió i que va veure acabat, però no editat. Aquesta és una feina que va deixar amb tota consciència en les mans de l'Adrià, i que ara arriba a les nostres complint els desitjos dels seus autors. Ells m'atorguen el mèrit d'haver insinuat la possibilitat de treball conjunt en una trobada al Festival Daltabaix de Molins de Rei, població que, segons paraules de Víctor Nubla (via Adrià), és l'indret amb més sampleristes per metre quadrat del país i lloc de naixement que comparteixo amb els dos autors. Crec, però, que la seva era una cita predestinada i que, en tot cas, una urgència que aleshores no coneixíem va moure peces per avançar la trobada.

Si bé l'epicentre de les forces que es conjuren a Cràter és al bell mig del Baix Llobregat -m'agrada anar, com la portada, de l'universal al local i imaginar en el disc algun retret al sotmetiment del seu paisatge, a l'oblit "oficial" de la comarca-, són també variats i universals els sentiments que suren en les 12 peces sense nom. Diria que el més evident és la magnífica entesa entre l'experiència sempre disposada i ilŀlusionada del Joan i l'empenta jove de l'Adrià. El món que ens presenten recull la sinergia viscuda i ara ens toca a nosaltres compartir-la i fer transcendir l'obra de dues personalitats que es fonen en un llenguatge únic. Per a mi resulten indestriables les aportacions particulars de cada músic (però clara la presència difosa de l'Hiroshi) i entenc Cràter com un tot ple de riscos i de sentiments profunds, d'ambients estranyament familiars i de detalls d'exquisida sensibilitat que, de tan propers, em sacsegen la consciència.

Josep Bergadà